PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

A final del S.XIX sorgeix la figura de Freud, neuròleg d’Àustria que revoluciona amb el seu psicoanàlisis.

Durant la seva època, es troba amb casos majoritàriament de dones, però també d’ homes amb problemes de histèria. En aquestes persones se’ls hi paralitzava alguna zona del seu cos com ara la vista, un braç, les cames, etc.

Aquests casos no es podien explicar amb una base mèdica, i Freud era positivista, ja que provenia de l’escola Alemanya que tenia com a lema: “ tot el que no es pot demostrar no és creible”. 

Freud, però, decideix marxar a França per estudiar amb Charcot, el representant de l’escola francesa i utilitzador de la hipnòsis, procés que fa entrar al pacient en un estat semblant al son i elimina la paràlisis existent. L’individu, al tornar al seu estat de vigília, no recorda haver vist o caminat.

A part d’estudiar la histèria amb Charcot, també ho fa amb un metge vienés anomenat Breuer.

A partir d’aquí, Freud pot començar a definir el terme PERSONA. 

Per ell, una persona era una entitat amb una part conscient i una inconscient. 

Diu que la part conscient ocupa molt poc respecte l’inconscient, i per això ho compara amb un iceberg.

A més, afegeix que només un petit tros de l’inconscient pot arribar a aflorar cap a l’exterior (preconscient), i en aquest és on trovem els traumes, vivències, desitjos, etc.

Si tot l’inconscient s’expulsés, afirma que hi hauria un desequilibi psíquic.

Afirmava, però, que quan una persona que patia histèria era capaç de pèndre conciència de la seva enfermetat degut a un record guardat al seu inconscient, el símptome desapareixia.

Planteja moltes teories i tracta de temes com la “libido”. 

Carl G.Jung, Alfred Adler entre d’altres es comencen a separar d’ell.

Aprofunditza sobre les persones i planteja 3 conceptes, el id (allò), l’ego (jo) i el suierego (superjò).

Deia que l’id és innat, i està format pel conjut de desitjos, pulsions sexuals i impulsos que es regeixen pel plaer i busquen la seva satisfacció immediata.

Els nens fins els 2 anys actuen guiats pel seu id, però a partir d’aquesta edat, l’infant se’n adona que no sempre s’aconsegueix el plaer, i comença a interectuar amb el medi.

D’aquí sorgeis el ego, principi de realitat. (aquesta entitat la incorporem, ja que no és innata).

Les dos entitats sitades anteriorment, són egoístes ja que només miren per ells mateixos, però el suierego, s’interessa pels demés, i gràcies a aquest, s’incorpora la veu de la consciència.

Segons Freud, el comportament humà és el resultat de la dinàmica interna entre les 3 entitats.

Una de les seves teories és la del desenvolupament psicosexual, la qual s’estudia en infants de 0 fins a 12 anys. Per ell, qualsevol patologia sexual sorgeix d’una mala superació d’alguna d’aquestes etapes.

Etapes:

• Oral (0-2 anys): El nen obté plaer per la boca. Mamen, menjen, s’hi posen joguines dins, etc.
• Anal (2-3 anys): El nen aprén a controlar els esfínters i això li provoca plaer.
• Fàlica (3-6 anys): El nen descobreix els seus genitals, i el plaer sorgeix d’ells. Aquí deia Freud que apareix el complexe d’electra i el d’Edip.
• Latència (6-12 anys)

Va el·laborar també la teoria sobre mecanismes de defensa per a el “jo”, i a partir d’aquí vam començar a compendre el per què del nom de la pràctica que ens demanava l’Ernest.

Aquests mecanismes de defensa els crea el propi ego per tal de protegir l’equilibri psíquic i són els següents:

• Repressió: Manté els impulsos del allò fora de la consciència. Pot eliminar els sentiments de dolor, però per contra fa que la persona es tanqui en sí mateixa.
• Negació: Nega un esdeveniment, diu que aquest no a passat i a més creu en el que diu, ja que sinó es tractaria d’una mentida piadosa.
• Projecció: La persona atribueix als altres els seus propis desitjos per tal d’ocultar-se a sí mateix.
• Racionalització: Pretén trobar una explicació racional a les coses que ens succeeixen.
• Intel·lectualització: Protegeix a la persona d’assumir el que sent.
• Formació reactiva: Forma de protegir-se contra un impuls innacceptable.
• Desplaçament: Canalitza un impuls cap a una altre direcció.
• Sublimació: Intenta que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur.

Tot seguit, l’Ernest ens va presentar la pràctica: 

7 PECATS CAPITALS

Consisteix en buscar mitjançant el mecanisme de defensa de la sublimació, una sortida constructiva i una desctructiva a cadasqún dels 7 pecats capitals.

Aquesta pràctica l’he fet amb l’Angie Gañán i la Viky Guarinos.

IRA: 

sortida constructiva: Anar al gimnàs, endreçar l’habitació. 

sortida destructiva: trencar algún objecte, pagar les culpes amb algú equivocat, ser un maltractador, fer un cop de puny a un altre individu, insultar excesivament.

LUXÚRIA: 

sortida constructiva: masturbació, trucar a la teva parella, anar amb alguna prostituta abans que violar a algú, fer-te actriu porno.

sortida destructiva: pederastia, ninfomania, violació, zoofilia.

GULA:

sortida constructiva: posar-te a cuinar, fer un passeig, no picar entre hores, organitzar bé els 5 àpats, fer un dibuix d'allò que voldries menjar.

sortida destructiva: patir bulimia o anorèxia, emburti-se, entrar en un supermercat i robar menjar per satisfer la gula, ser un caníbal.

PERESA:

sortida constructiva: dur un horari regular, fer mitja hora de migdiada, escoltar música, fer una activitat més activa, llegir.

sortida destructiva: ser un individu ni-ni, passar-se el dia al sofà, dormir a totes hores.

SUPÈRBIA: 

sortida constructiva: fer un curs de monitor en algo que set dongui bé, presentar-te a un concurs, ajudar als altres per a que aprenguin, tot i ser un "crack" en un esport, voler millorar i apendre.

sortida destructiva: ser un cregut, voler trepitjar als demés, viure per treballar per arribar a ser l’encarregat.

ENVEJA:

sortida constructiva: alegrar-te per l’altre persona, fer yoga, voler crèixre com a persona, pintar un quadre amb el sentiment, sentir odi envers aquella persona.

sortida destructiva: voler ser qui no ets, matar a algú a qui envejes per aconseguir algo.

AVARÍCIA: 

sortida constructiva: voler obtenir les espectatives personals, treballar, planejar un viatge, ser capaç de realitzar alguna activitat per aconseguir diners per una fundació, vendre butlletes de loteria.

sortida destructiva: robar, consumir sense sentit, apilonar coses innecesàries, ser egoista, no comprar res per a no gastar.

REFLEXIÓ PERSONAL:

Veig que molta altre gent també es tanca en sí mateix per a reprimir els seus desitjos, records dolorosos o vergonyes que semblen estar tencades dins el seu inconscient.

Crec que els mecanismes de defensa poden ser útils fins a un cert punt, ja que per exemple, la sublimació per a la busca d'una sortida constructiva pot arribar a ser molt necessària i satisfactoria, però que amb els altres et pots arribar a fer mal a tú mateix i també a les persones que estimes.

En seria l'exemple el cas del desplaçament, el qual en algun moment de la nostre vida tots em fet, i que consisteix en pagar el nostre "cabreig" amb alguna persona estimada ja que no ens atrevim a dir-li a la persona adequada.

Potser, realment el que hauriem de fer seria exterioritzar més els nostres pensaments, emocions i pulsions, i així no ens hauriem de protegir i enganyar-nos tant. 

Potser així la gent començaria a encaixar millor a les persones que avui en dia s'etiqueten com a "massa sinceres" per dir-te tot el que pensen a la cara i no a les esquenes.

També és veritat que si s'apliquen bé aquests mecanismes, podrien arribar a disminuir els casos de violacions, bulimies, maltractaments i d'altres moltes injustícies que existeixen. 

Possiblement això passa perquè la gent no té prou informació sobre com hauria d'actuar davant d'aquests impulsos.

M'ha agredat tractar Freud, ja que pensava que ens el saltaríem.

M'agradaria tractar-lo més, ja que tal i com va dir-nos una professora, hi han tècniques basades en el psicoanàlisis que avui en dia es poden demostrar científicament.

PRÀCTICA 3: DISTORCIONS COGNITIVES

Al principi de la classe, l’Ernest ens ha tornat a situar en el temps per poder organitzar els personatges i tècniques emprades que ja haviem estudiat en sessions anteriors per tal d’introduir-ne una de nova.

Com podem veure en el esquema, hem parlat de W.Wunt i els seus descobriments fets a partir de l’estructuralisme, de W.James i el seu funcionalisme, i hem fet també un salt en el temps per parlar de I.Pavlov, home que va emprar el condicionament clàssic, i posteriorment va influir en John Watson i Skinner per tal de que aquest adoptessin una postura conductista.

Recordarem que la postura conductista és aquella que afirmava que la tecnologia estava molt atrassada, i no volia creure que la psicologia podia estudiar els estats de consciència (sentiments, emocions, etc.)

La principal diferència, però, entre John Watson i Skinner, és que aquest últim, va introduir el concepte de conseqüència dins l’esquema d’estímul- resposta inciat per Watson.

L’evolució d’Skinner es troba en A. Elhis i A.T. Beck, els quals diuen que a part d’estudiar la conducte observable, s’ha d’introduir també l’estudi de la conducta no observable.

D’aquí sorgeix el cognitivisme, que es basa en que els mateixos estímuls, passats per organismes diferents, donen respostes diferents.

Veiem l’esquema resultant: 

• esdeveniment activador (Estímul)
• pensaments i creences (Organisme)
• conseqüències emocionals (Resposta- conseqüència)

La tècnica cognitivista vol aconseguir canviar els pensaments de l’individu per millorar el seu estat d’ànim i conducta en general, mentre que el conductisme es basava en premiar o castigar els actes de la persona.

A.Elhis i Beck comencen a fer llistes sobre diferents distorcions cognitives.

Les distorcions cognitives són esquemes erronis d’interpretar els fets i generen conseqüències negatives.

TIPUS DE DISTORCIONS COGNITIVES:

1- Generalització excesiva.

2- Abstracció selectiva.

3- Polarització o pensament tot o res.

4- Desqualificació d’allò positiu.

5- Lectura del pensament.

6- Endevinar el futur.

7- Magnificació i minimització.

8- Raonament emocional.

9- Etiquetar erròniament.

10- Autoinculpació.

11- Personalització. 

12- Imperatiu categòric.

PRÀCTICA: BUSCAR 24 PENSAMENTS DISTORSSIONATS.

La he realitzat amb la Marta Tejeda, l’Agnès Martínez i la Mariàngels Hernández.

1- Generalització excesiva:

• Sóc massa tímida, sempre ho seré i mai tindré amics.
• Sóc molt patosa, he relliscat avui quan plovia i sempre relliscaré.

2- Abstracció selectiva:

• He fallat la pregunta deu de l’exàmen!! (Quan tot lo altre esta bé)
• Se’m ha passat l’arròs de la paella, no valdrà res (Quan de gust és boníssima)

3- Polarització o pensament tot o res:

• Mai tindré una parella estable.
• És impossible que apregui anglès.

4- Desqualificació d’allò positiu:

• M’han agafat a la feina, com a qualsevol altre.
• He guanyat la primera medalla de natació, això practicant qualsevol ho aconsegueix.

5- Lectura del pensament:

• He intervingut a classe i ningú ha dit res, segur que han pensat que el meu comentari era de tontes.
• Tothom em mira malament, segur que se’n riuen de mi.

6- Endevinar el futur:

• Segur que la meva parella m’és infidel.
• Segur que em moriré d’un accident de cotxe.

7- Magnificació i minimització:

• M’ha trucat, segur que vol sortir amb mí.
• L’han ingressat a l’hospital, segur que no se’n sortirà.

8- Raonament emocional: 

• Sóc lletja, ningú es fixarà mai en mi.
• Ningú em comenta al facebook, passo desaparcebuda.

9- Etiquetar erròniament:

• “Ets curt” quan en vritat hauria de dir-li, mira que et costa aquest apartat.
• “Ets un empanat” quan avui puntalment està decaigut.

10- Autoinculpació:

• Si no hagués volgut còrrer tant, no m’haigués caigut per les escales. (quan en veritat un esglaò estava trencat).
• Si no li hagués donat aquella carn al gat, ara no tindria paràsits (quan en veritat el gat a menjat de les escombraries).

11- Personalització:

• Sabia que si veia un gat negre tindria mala sort.
• Us vaig dir que suspendria l’exàmen de conduir, i així a sigut.

Reflexió personal:

M’ha agredat arribar al punt del cognitivisme, ja que l’esquema conductiste no acaba d’encaixar amb la meva forma de pensar. 

Crec que cada individu és un món, un organisme únic al que els diferents estímuls afectaran de distinta manera. Per tant, la tècnica del càstig-premi que s’aplica de igual manera en tots els individus, no em sembla tan adequada com la de procurar canviar o desviar els pensaments i sentiments negatius del pacient per tal d’aconseguir el seu benestar.

El que em preocupa és que sovint jo també tinc moltes distorsions cognitives, i em pregunto com m’ho podria fer per tal d’eliminar-les primer en mí, ja que com a futura professional de la psicologia opino que no puc intentar ajudar a una persona sense saber-me ajudar a mí mateixa.

Se també que les persones que vindran a la consulta, en molts casos portaran les distorcions a l’extrem, i degut a això hauran desarrolat una enfermetat com ara la depressió. Per tant, el cas encara resultarà pitjor, ja que no serà un simple pensament tipus: “La setmana passada vaig suspendre l’exàmen de conduir i ja veig que no l’aprovaré mai”.

M’agraderia saber si tan sols amb les paraules els psicòlegs podem ajudar a aquest tipus de pacients, o si per contra haurem de demanar ajuda a d’altres experts com ara psiquiatres per tal de que els hi receptin medicaments.

M’ha agredat molt fer aquesta pràctica ja que me’n he adonat que no sóc la única que fa aquests tipus de comentaris i també per què els intentaré treure dels meus pensaments ja que l’únic que volen fer realement és mal.

CURIOSITAT: LA SUPERNANNY

En aquesta ocasió, vull compartir un vídio de la coneguda supernanny, una noia que aplica el conductisme proposat per Skinner, basat en l'estímul,la resposta i la conseqüència.


En el cas concret de l'enllaç, veiem com la nanny li dona unes tasques a realitzar a la mare per tal de calmar els seus fills i posar-los a dormir, com que aquests es resisteixen, entra el factor del càstig.


http://www.youtube.com/watch?v=mu6Y0fEmxjc&feature=related

CURIOSITAT: EL PETIT ALBERT

A continuació penjo un vidio trobat al youtube sobre el cas del petit Albert realitzat per John Watson:


http://www.youtube.com/watch?v=IteGZg2fWuY&feature=related

PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Durant la segona sessió amb l’Ernest, vam repassar la lliçó anterior tot anomenant a dos personatges que seguien unes línies totalment diferents, per una banda trobem a Wunt, el qual estudiava de que estava formada la ment (estructuralisme), i per altre banda, a W.James, el qual volia veure el funcionament de la ment (funcionalisme).

A principis del S. XX, va apareixre una figura clau, un home anomenat John Watson, psicòleg americà i una de les grans figures del conductisme.

Segons ell, no es podia arribar als continguts mentals, i per tant, no es podien estudiar, l’únic que es podia fer era observar la conducta del individu, per tant, el seu mètode és el CONDUCTISME.

Ell segueix els estudis previs realitzats el 1904 per Ivan Pavlov, metge i químic rus, anomenats “condicionament clàssic”. 

En aquests estudis, Pavlov pot començar a relacionar estímuls amb respostes, per tant, crear un ASSOSIASIONISME. 

Un exemple seria: Una campaneta feia salivar als gossos ja que sabien que al sonar els hi portarien menjar.

Amb tot això, Watson creu que l’estímul-resposta podria servir per a explicar les fòbies.

Ell pensava que un nen al nèixre era una tabula rasa, i que segons els estímuls rebuts per el medi, aquests els hi tindria por o no.

Seguidament trobem la figura de B.F.Skinner, psicòleg americà que parla del condicionament operari, basat en l’estímul-resposta-conseqüència.

Ell introduix el tema del premi/càstig per a la resposta que l’individu dona de cares a un estímul.

Tot això ens va dur a parlar de Mary Cover Jones, la qual pensava que mitjançant una tècnica anomenada dessensibilització sistemàtica, les fòbies es podien eliminar.

Ella va dissenyar diferents processos d’adaptació, com per exemple el de presentar l’estímul, en aquest cas un conill, a un nen que els hi tenia por.

A partir d’aquí, l’Ernest ens va demanar que ens agrupessim i creessim el nostre pròpi procés de dessensibilització sistemàtica.

El meu grup estava format per la Mariàngels Hernández, el Rubén López i jo.

10 PASSOS A SEGUIR PER FER QUE UN NEN DE 7 ANYS PERDI LA POR A PUJAR A UN AUTOBÚS:

1- Avui en dia, a tots els nens a part de jugar els apassiona mirar la televisió, doncs realment es una eina visual molt directe.

Per tant, com a primer pas, posariem una pel·lícula de dibuixos animats al nen, com seria per exemple la de “cars”, perquè en aquestes històries de Disney se’ns presenten uns personatges molt divertits que pretenen “fer-se” amics dels seus espectadors.

2- Seguidament,amb la intervenció dels pares (persones a imitar i models de conducta per a la majoria de nens), el nen jugaria amb cotxes, autobusos i d’altres vehícles per tal d’entrar en contacte amb ells.

3- Per la nit, algún familiar li hauria de llegir al nen algún conte, ja que a par d’estar enamorats de la televisió ( i no voler anar a dormir a menys que se’ls arranqui de davant la pantalla) les històries els hi poden fer desarrollar imatges pròpies sobre el que estan escoltan.

4- En un altre moment, estaria bé explicar-li el funcionament del vehícle, dir-li que les palanques i els pedals són els mateixos que els dels cotxes, i que la única diferència es troba en les seves dimensions i en lo molt més segurs que són.

Se li podria explicar també que ajuden a disminuir la contaminació ambiental i que ajuden a moltes persones que encara no tenen carnet de conduir.

5- A continuació, el nen ja estaria preparat per anar a donar una volta pel carrer a peu i acompanyat dels seus pares perquè s’adonés dels diferents trajectes que fan els autobusos urbans i lo plens de gent de totes les edats que s’hi pujen.

6- S’hauria d’aconseguir contactar amb un conductor amable per tal de que parlés i jugués amb el nen, així veuria que és una bona persona i que es pot confiar en ell.

7- El conductor podria ensenyar-li l’interior de l’autobús, per tant, les palanques, les diferents zones dels seients, les finestres d’emergència,etc.

8- Acompanyat dels pares, el nen hauria d’agafar el bus urbà i estar-hi montat 1 o 2 parades.

9- El segon viatge acompanyat també dels pares, ha de ser un viatge més llarg i ha de tenir la motivació de poder arribar a un lloc d’interés per a el nen com seria el cinema, el parc, etc.

10- El nen hagafaria l’autobús sol.

Reflexió personal:

Després de fer tota la teoría i intentar buscar uns deu passos a seguir per a que el nen perdés una fòbia, he arribat a la conclusió de que tot és molt relatiu, ja que el nen tant pot reaccionar d’una manera com d’una altre davant d’un estímul donat, i que tant es poden adelantar 2 passos seguits com 2 enrrere en el procés.

Crec que l’estímul-resposta-conseqüència depén de cada individu i de com des de petit li hagin ensenyat a veure el món.

A mí personalment, penso que si m’anessin explicant per a que serveixen les aranyes, em posessin vídios d’elles o fins i tot me’n fessin tocar una, no perdria el fàstic que sento, sinó que potser inclús aquest s’agreugeria.

És cert que tenim moltes idees preconcebudes sobre molts estímuls que ens envolten, ja sigui no només per què de petits ens han espantat com en el cas del petit Albert, sinó també per els comentaris que sentim a d’altres persones dir. 

Algunes d'aquestes idees preconcebudes, a més, no són tan inofensives i personals com la de tenir vèrtic, sinó que poden arribar a mobilitzar la població i crear odis cap a persones de diferents races, sexualitats, ideologies, etc.

M’agraderia poder realitzar un estudi en el que es comprovés que la dessensibilització sistemàtica funciona, ja que així no només l’aplicaria als altres per a que fossin més feliços, sinó que jo en seria la primera.