PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Durant la segona sessió amb l’Ernest, vam repassar la lliçó anterior tot anomenant a dos personatges que seguien unes línies totalment diferents, per una banda trobem a Wunt, el qual estudiava de que estava formada la ment (estructuralisme), i per altre banda, a W.James, el qual volia veure el funcionament de la ment (funcionalisme).

A principis del S. XX, va apareixre una figura clau, un home anomenat John Watson, psicòleg americà i una de les grans figures del conductisme.

Segons ell, no es podia arribar als continguts mentals, i per tant, no es podien estudiar, l’únic que es podia fer era observar la conducta del individu, per tant, el seu mètode és el CONDUCTISME.

Ell segueix els estudis previs realitzats el 1904 per Ivan Pavlov, metge i químic rus, anomenats “condicionament clàssic”. 

En aquests estudis, Pavlov pot començar a relacionar estímuls amb respostes, per tant, crear un ASSOSIASIONISME. 

Un exemple seria: Una campaneta feia salivar als gossos ja que sabien que al sonar els hi portarien menjar.

Amb tot això, Watson creu que l’estímul-resposta podria servir per a explicar les fòbies.

Ell pensava que un nen al nèixre era una tabula rasa, i que segons els estímuls rebuts per el medi, aquests els hi tindria por o no.

Seguidament trobem la figura de B.F.Skinner, psicòleg americà que parla del condicionament operari, basat en l’estímul-resposta-conseqüència.

Ell introduix el tema del premi/càstig per a la resposta que l’individu dona de cares a un estímul.

Tot això ens va dur a parlar de Mary Cover Jones, la qual pensava que mitjançant una tècnica anomenada dessensibilització sistemàtica, les fòbies es podien eliminar.

Ella va dissenyar diferents processos d’adaptació, com per exemple el de presentar l’estímul, en aquest cas un conill, a un nen que els hi tenia por.

A partir d’aquí, l’Ernest ens va demanar que ens agrupessim i creessim el nostre pròpi procés de dessensibilització sistemàtica.

El meu grup estava format per la Mariàngels Hernández, el Rubén López i jo.

10 PASSOS A SEGUIR PER FER QUE UN NEN DE 7 ANYS PERDI LA POR A PUJAR A UN AUTOBÚS:

1- Avui en dia, a tots els nens a part de jugar els apassiona mirar la televisió, doncs realment es una eina visual molt directe.

Per tant, com a primer pas, posariem una pel·lícula de dibuixos animats al nen, com seria per exemple la de “cars”, perquè en aquestes històries de Disney se’ns presenten uns personatges molt divertits que pretenen “fer-se” amics dels seus espectadors.

2- Seguidament,amb la intervenció dels pares (persones a imitar i models de conducta per a la majoria de nens), el nen jugaria amb cotxes, autobusos i d’altres vehícles per tal d’entrar en contacte amb ells.

3- Per la nit, algún familiar li hauria de llegir al nen algún conte, ja que a par d’estar enamorats de la televisió ( i no voler anar a dormir a menys que se’ls arranqui de davant la pantalla) les històries els hi poden fer desarrollar imatges pròpies sobre el que estan escoltan.

4- En un altre moment, estaria bé explicar-li el funcionament del vehícle, dir-li que les palanques i els pedals són els mateixos que els dels cotxes, i que la única diferència es troba en les seves dimensions i en lo molt més segurs que són.

Se li podria explicar també que ajuden a disminuir la contaminació ambiental i que ajuden a moltes persones que encara no tenen carnet de conduir.

5- A continuació, el nen ja estaria preparat per anar a donar una volta pel carrer a peu i acompanyat dels seus pares perquè s’adonés dels diferents trajectes que fan els autobusos urbans i lo plens de gent de totes les edats que s’hi pujen.

6- S’hauria d’aconseguir contactar amb un conductor amable per tal de que parlés i jugués amb el nen, així veuria que és una bona persona i que es pot confiar en ell.

7- El conductor podria ensenyar-li l’interior de l’autobús, per tant, les palanques, les diferents zones dels seients, les finestres d’emergència,etc.

8- Acompanyat dels pares, el nen hauria d’agafar el bus urbà i estar-hi montat 1 o 2 parades.

9- El segon viatge acompanyat també dels pares, ha de ser un viatge més llarg i ha de tenir la motivació de poder arribar a un lloc d’interés per a el nen com seria el cinema, el parc, etc.

10- El nen hagafaria l’autobús sol.

Reflexió personal:

Després de fer tota la teoría i intentar buscar uns deu passos a seguir per a que el nen perdés una fòbia, he arribat a la conclusió de que tot és molt relatiu, ja que el nen tant pot reaccionar d’una manera com d’una altre davant d’un estímul donat, i que tant es poden adelantar 2 passos seguits com 2 enrrere en el procés.

Crec que l’estímul-resposta-conseqüència depén de cada individu i de com des de petit li hagin ensenyat a veure el món.

A mí personalment, penso que si m’anessin explicant per a que serveixen les aranyes, em posessin vídios d’elles o fins i tot me’n fessin tocar una, no perdria el fàstic que sento, sinó que potser inclús aquest s’agreugeria.

És cert que tenim moltes idees preconcebudes sobre molts estímuls que ens envolten, ja sigui no només per què de petits ens han espantat com en el cas del petit Albert, sinó també per els comentaris que sentim a d’altres persones dir. 

Algunes d'aquestes idees preconcebudes, a més, no són tan inofensives i personals com la de tenir vèrtic, sinó que poden arribar a mobilitzar la població i crear odis cap a persones de diferents races, sexualitats, ideologies, etc.

M’agraderia poder realitzar un estudi en el que es comprovés que la dessensibilització sistemàtica funciona, ja que així no només l’aplicaria als altres per a que fossin més feliços, sinó que jo en seria la primera.