PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

A final del S.XIX sorgeix la figura de Freud, neuròleg d’Àustria que revoluciona amb el seu psicoanàlisis.

Durant la seva època, es troba amb casos majoritàriament de dones, però també d’ homes amb problemes de histèria. En aquestes persones se’ls hi paralitzava alguna zona del seu cos com ara la vista, un braç, les cames, etc.

Aquests casos no es podien explicar amb una base mèdica, i Freud era positivista, ja que provenia de l’escola Alemanya que tenia com a lema: “ tot el que no es pot demostrar no és creible”. 

Freud, però, decideix marxar a França per estudiar amb Charcot, el representant de l’escola francesa i utilitzador de la hipnòsis, procés que fa entrar al pacient en un estat semblant al son i elimina la paràlisis existent. L’individu, al tornar al seu estat de vigília, no recorda haver vist o caminat.

A part d’estudiar la histèria amb Charcot, també ho fa amb un metge vienés anomenat Breuer.

A partir d’aquí, Freud pot començar a definir el terme PERSONA. 

Per ell, una persona era una entitat amb una part conscient i una inconscient. 

Diu que la part conscient ocupa molt poc respecte l’inconscient, i per això ho compara amb un iceberg.

A més, afegeix que només un petit tros de l’inconscient pot arribar a aflorar cap a l’exterior (preconscient), i en aquest és on trovem els traumes, vivències, desitjos, etc.

Si tot l’inconscient s’expulsés, afirma que hi hauria un desequilibi psíquic.

Afirmava, però, que quan una persona que patia histèria era capaç de pèndre conciència de la seva enfermetat degut a un record guardat al seu inconscient, el símptome desapareixia.

Planteja moltes teories i tracta de temes com la “libido”. 

Carl G.Jung, Alfred Adler entre d’altres es comencen a separar d’ell.

Aprofunditza sobre les persones i planteja 3 conceptes, el id (allò), l’ego (jo) i el suierego (superjò).

Deia que l’id és innat, i està format pel conjut de desitjos, pulsions sexuals i impulsos que es regeixen pel plaer i busquen la seva satisfacció immediata.

Els nens fins els 2 anys actuen guiats pel seu id, però a partir d’aquesta edat, l’infant se’n adona que no sempre s’aconsegueix el plaer, i comença a interectuar amb el medi.

D’aquí sorgeis el ego, principi de realitat. (aquesta entitat la incorporem, ja que no és innata).

Les dos entitats sitades anteriorment, són egoístes ja que només miren per ells mateixos, però el suierego, s’interessa pels demés, i gràcies a aquest, s’incorpora la veu de la consciència.

Segons Freud, el comportament humà és el resultat de la dinàmica interna entre les 3 entitats.

Una de les seves teories és la del desenvolupament psicosexual, la qual s’estudia en infants de 0 fins a 12 anys. Per ell, qualsevol patologia sexual sorgeix d’una mala superació d’alguna d’aquestes etapes.

Etapes:

• Oral (0-2 anys): El nen obté plaer per la boca. Mamen, menjen, s’hi posen joguines dins, etc.
• Anal (2-3 anys): El nen aprén a controlar els esfínters i això li provoca plaer.
• Fàlica (3-6 anys): El nen descobreix els seus genitals, i el plaer sorgeix d’ells. Aquí deia Freud que apareix el complexe d’electra i el d’Edip.
• Latència (6-12 anys)

Va el·laborar també la teoria sobre mecanismes de defensa per a el “jo”, i a partir d’aquí vam començar a compendre el per què del nom de la pràctica que ens demanava l’Ernest.

Aquests mecanismes de defensa els crea el propi ego per tal de protegir l’equilibri psíquic i són els següents:

• Repressió: Manté els impulsos del allò fora de la consciència. Pot eliminar els sentiments de dolor, però per contra fa que la persona es tanqui en sí mateixa.
• Negació: Nega un esdeveniment, diu que aquest no a passat i a més creu en el que diu, ja que sinó es tractaria d’una mentida piadosa.
• Projecció: La persona atribueix als altres els seus propis desitjos per tal d’ocultar-se a sí mateix.
• Racionalització: Pretén trobar una explicació racional a les coses que ens succeeixen.
• Intel·lectualització: Protegeix a la persona d’assumir el que sent.
• Formació reactiva: Forma de protegir-se contra un impuls innacceptable.
• Desplaçament: Canalitza un impuls cap a una altre direcció.
• Sublimació: Intenta que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur.

Tot seguit, l’Ernest ens va presentar la pràctica: 

7 PECATS CAPITALS

Consisteix en buscar mitjançant el mecanisme de defensa de la sublimació, una sortida constructiva i una desctructiva a cadasqún dels 7 pecats capitals.

Aquesta pràctica l’he fet amb l’Angie Gañán i la Viky Guarinos.

IRA: 

sortida constructiva: Anar al gimnàs, endreçar l’habitació. 

sortida destructiva: trencar algún objecte, pagar les culpes amb algú equivocat, ser un maltractador, fer un cop de puny a un altre individu, insultar excesivament.

LUXÚRIA: 

sortida constructiva: masturbació, trucar a la teva parella, anar amb alguna prostituta abans que violar a algú, fer-te actriu porno.

sortida destructiva: pederastia, ninfomania, violació, zoofilia.

GULA:

sortida constructiva: posar-te a cuinar, fer un passeig, no picar entre hores, organitzar bé els 5 àpats, fer un dibuix d'allò que voldries menjar.

sortida destructiva: patir bulimia o anorèxia, emburti-se, entrar en un supermercat i robar menjar per satisfer la gula, ser un caníbal.

PERESA:

sortida constructiva: dur un horari regular, fer mitja hora de migdiada, escoltar música, fer una activitat més activa, llegir.

sortida destructiva: ser un individu ni-ni, passar-se el dia al sofà, dormir a totes hores.

SUPÈRBIA: 

sortida constructiva: fer un curs de monitor en algo que set dongui bé, presentar-te a un concurs, ajudar als altres per a que aprenguin, tot i ser un "crack" en un esport, voler millorar i apendre.

sortida destructiva: ser un cregut, voler trepitjar als demés, viure per treballar per arribar a ser l’encarregat.

ENVEJA:

sortida constructiva: alegrar-te per l’altre persona, fer yoga, voler crèixre com a persona, pintar un quadre amb el sentiment, sentir odi envers aquella persona.

sortida destructiva: voler ser qui no ets, matar a algú a qui envejes per aconseguir algo.

AVARÍCIA: 

sortida constructiva: voler obtenir les espectatives personals, treballar, planejar un viatge, ser capaç de realitzar alguna activitat per aconseguir diners per una fundació, vendre butlletes de loteria.

sortida destructiva: robar, consumir sense sentit, apilonar coses innecesàries, ser egoista, no comprar res per a no gastar.

REFLEXIÓ PERSONAL:

Veig que molta altre gent també es tanca en sí mateix per a reprimir els seus desitjos, records dolorosos o vergonyes que semblen estar tencades dins el seu inconscient.

Crec que els mecanismes de defensa poden ser útils fins a un cert punt, ja que per exemple, la sublimació per a la busca d'una sortida constructiva pot arribar a ser molt necessària i satisfactoria, però que amb els altres et pots arribar a fer mal a tú mateix i també a les persones que estimes.

En seria l'exemple el cas del desplaçament, el qual en algun moment de la nostre vida tots em fet, i que consisteix en pagar el nostre "cabreig" amb alguna persona estimada ja que no ens atrevim a dir-li a la persona adequada.

Potser, realment el que hauriem de fer seria exterioritzar més els nostres pensaments, emocions i pulsions, i així no ens hauriem de protegir i enganyar-nos tant. 

Potser així la gent començaria a encaixar millor a les persones que avui en dia s'etiqueten com a "massa sinceres" per dir-te tot el que pensen a la cara i no a les esquenes.

També és veritat que si s'apliquen bé aquests mecanismes, podrien arribar a disminuir els casos de violacions, bulimies, maltractaments i d'altres moltes injustícies que existeixen. 

Possiblement això passa perquè la gent no té prou informació sobre com hauria d'actuar davant d'aquests impulsos.

M'ha agredat tractar Freud, ja que pensava que ens el saltaríem.

M'agradaria tractar-lo més, ja que tal i com va dir-nos una professora, hi han tècniques basades en el psicoanàlisis que avui en dia es poden demostrar científicament.