PRÀCTICA 9: DIAGRAMA SISTÈMIC

Aquesta és ja la última pràctica del blog i la segona sobre l’enfocament sistèmic tractat anteriorment. 

Com a recordatori direm que aquest enfocament considera no a la persona individualment,sinó a la persona en conjunt. No considera els individus aïllats,sinó que aquests formen xarxes de relacions i són aquestes xarxes les que acaben determinant el comportament humà. La conducta, per tant, es podria definir com la resultant de les continues influències entre les persones que es relacionen. 

Una persona en sí no té o és el problema, sinó que interessa saber les relacions que fluència per tal d’esvrinar què es troba desequilibrat. Els símptomes, les relacions, etc, són indicadors de que una o més relacions són insalubles. Aquest enfocament descentralitza la patologia, doncs si abans la patologia era un element intern, en aquest cas no.

El comportament d’algú influeix en els altres i al revés, per això cal que tots els individus del sistema siguin tractats pel terapeuta. 

A més, no cal conèixre les causes d’un determinat comportament ja que es basa en una causalitat circular i no linial.

Avui ens centrarem en un tipus de teràpia de l’enfocament sistèmic anomenada "Terapia familiar estructural".

El seu creador va ser Salvador Minuchin, el qual, juntament amb altres, a mitjanç del segle passat va considerar atendre a les persones dins del grup familiar.

Salvador Minuchin va nèixre a Argentina el 1921 i va estudiar medicina. Actualment és un pediatre i psiquiàtre de la zona. El seu tret més característic és el de ser el creador de la terapia familiar estructural.

 Desde el seu punt de vista, no existeixen les families desestructurades, sino que existeixen families amb una estructura estandar i d’altres no estandar. 

Les families no estandar no tenen perquè tenir problemes. Es tracta d’un prejudici social.

De fet,l’estructura no és el més important, ja que el benestar o malestar depén del tipus de relacions que formen part del sistèma.

Uns conceptes importants són el de jerarquia i el de poder/ autoritat.

Això està vinculat amb el concepte de responsabilitat. Dins d’una familia, empresa, grup humà, etc, poden existir diversos nivells i graus de responsabilitat. 

Per exemple,en el cas d’una familia no es pot aportar el mateix grau de responsabilitat als pares que als fills, per tant, el nivell de poder tampoc ha de ser equitatiu. Ex: A l’hora de tenir la possibilitat de pendre decisions.

El que s’ha d’entendre però és que la gestió del poder no té perquè ser autoritaria.

A més, el poder és la capacitat que té una persona per decidir, i és una cosa que s’obté, en canvi l’autoritat te l’has de guanyar.

Jerarquia-----------Poder-----------Responsabilitat

Si en les families o en altres grups es capgira la gestió del poder, en aquell grup poden sorgir individus que presentin simptomes de mal estar.

Jay Haley, el qual introdueix un element evolutiu natural, diu que si es produeix un encallament o bloqueig en la familia, llavors es produeixen els indicadors de malestar. Ja que per exemple, a mesura que els fills creixen, segons la seva maduresa cal aportal-s’hi més poder.

Bowen, per altre banda, parla de la individuació: esdevenir una persona autònoma,independent, etc, no vol dir marxar de casa físicament, vol dir esdevenir una persona autònoma econòmicament, personalment, entre d’altres.

Un altre concepte important és el de frontera. Aquest fa referència a la presa de decisions que s'han de realitzar. Hi han també decisions individuals i compartides. 

Les fronteres fan referencia a l’àmbit dins del qual cal pendre una decisió.

Hi han fronteres rígides __________ (No admeten la comunicació. Es pren una decissió sense tenir en compte els altres.)

Les frontes laxes  _ _ _ _ _ _ _ _  (Són tot el contrari.)

les frontes flexibles _  _  _  _   _  _  _ (Hi ha comunciació fluïda. Es pren una decissió amb autoritat però pensant en els altres.)

PART PRÀCTICA:

A continuació, l'Ernest ens va explicar per a que servien els genogrames i els diagrames sistèmics en la vida dels psicòlegs. I és que aquest conjunt de símbols facilita la sintetització dels problemes i els col·loca de forma visual i esquemàtica.

En definitiva, són semblants al arbres, tot i que es poden representar en la forma que es prefereixi.

Seguidament ens vam col·locar en parelles. En el meu cas he realitzat aquesta pràctica amb l'Agnès Martínez.

La nostre tasca era plasmar un genograma i un diagrama.

Genograma sistèmic:

Llegenda a seguir:

El nostre exemple:

Diagrama sistèmic:

LLegenda a seguir:

El nostre exemple:

REFLEXIÓ:

M’ha agredat molt realitzar aquesta pràctica, ja que ha sigut més específica que l’anterior i ens hem pogut centrar en el tema de la familia.

Estic totalment d’acord amb el plantejament organitzat per Minuchin, ja que es vulgui acceptar o no, en una familia, els pares o figura que dirigeix els membres ha de tenir més poder, ja que en el seu moment ja va assumir que al voler tenir fills tindria unes responsabilitats. Un fill ha d’entendre que els seus pares han de ser els que manegin les fronteres, però aquests pares també han de ser tolerants segons l’edat d’aquests nens, ja que si apliquen per exemple unes fronteres massa rígides, poden ser taxats com a bruixots, i si per contra les apliquen massa laxes, aquests es poden desencarrilar i realitzar accions que no toquen.

Defenso que les families estandard i les no estandard tenen grans prejudicis, ja que per exemple, una parella d’homosexuals que hagi adoptat a un nen potser és molt més feliç que no pas una parella casada que ha tingut els seus propis fills. 

Pel que fa els genogrames i diagrames sistèmics, crec que són una eina útil per a tots aquells que els saben deixifrar, ja que estalvien fer grans explicacions sobre un problema i sintetitzen bàsicament els punts claus d’aquest.

Trobo però, que aquests esquemes poden arribar a complicar-se de tal manera que poden arribar a ser indeixifrables i confusos.

M’ha agredat també la llibertat en l’elecció del tema per a la realització del genograma i del diagrama, així com la lliure distribució i forma d’aquests.

Com a despedida, afegir que em va costar crear el blog, de fet en vaig fer 3!! Però que ara ja li he agafat la mà i trobo que és una gran eïna, doncs en moments de poca inspiració sempre es pot anar a consultar la pràctica realitzada per un company i veure les seves idees per tal d’orientar-te.També fa gràcia veure vidios o artícles que l’altre gent penja per tal d’aprendre més. 

Fa que vegis també que no estàs sol realitzant l’activitat, ja que si tu vas per la pràctica 5 i molta gent va per la 7, et motiva a continuar i equilibrar-te amb la resta.

Com a útlima puntualització, dir que l’Ernest ha anat molt ràpid corregint les pràctiques si ens en adonem de la gran quantitat d’alumnes i exercicis a fer. Molts professors encara no ens han ni donat la nota de treballs entregats les primeres setmanes de curs!!

PRÀCTICA 8: CAUSALITAT CIRCULAR

Es tracta de l’ultim dels enfocaments que veurem amb l’Ernest, tot i que cal saber que n’existeixen més de 1.000. 

És també la primera part, ja que la segona constarà de la última pràctica que realitzarem.

L’enfocament del dia s’anomena sistèmic. Provè de dues teories que venen d’altres branques, com són: La teoria general de sistemes i la cibernètica.

Aquest enfocament trenca amb els anteriors, ja que aquests últims es centraven amb un sól individu (focus d’atenció), mentre que l’enfocament  sistèmic es centra amb un grup o sistema (conjunts de persones amb alguna relació comú entre elles). Podem començar a considerar un sistèma en un grup de 2 o més individus.

Alguns exemples de sistemes serien: germans, familia, parella, classe, equip de bàsquet,etc.

El plantejament considera que un individu en sí no té un problema, sinó que les relacions del seu entorn no són saludables.

Per exemple: si una noia pateix anorèxia, no es tracta d’un problema seu, sinó d’alguna peça que falla en el seu cercle d’amics, familia, escola, etc.

En definitiva, és sempre el sistema el que té el problema, i aquest pot afectar a més d’un individu a la vegada. Per tant, la sol·lució consisteix en tractar a tot aquest sistema en conjunt.

La cibernètica afirma que les intervencions dels psicòlegs mai passaran desapercebudes, sempre causaran un efecte, ja sigui positiu o negatiu. En aquest tipus d’enfocament, el terapeuta no cura a un individu en sí, sinó que inclou elements per tal de reorganitzar el sistema. Si ho fa incorrectament pot tenir greus efectes negatius.

Existeix també un concepte utilitzat en medicina que defineix perfectament aquest fenòmen: la iatrogènia.

La iatrogènia és el conjunt d’efectes secundaris perjudicials que s'han generat al fer la teràpia, tractament o operació. 

Per això, un dels mecanismes que fan servir aquest tipus d'especialistes són les teràpies estratègiques breus,les quals duren deu sessions. Si en aquestes no s'ha produït cap canvi positiu es canvia la teràpia o el terapeuta perquè es considera que s'ha passat a formar part del problema, de les relacions insolubles.

Hi ha altres maneres de dur a terme la teràpia, hi ha psicòlegs que tracten de manera individual als integrants d'un sistema, d'altres que els tracten tots alhora, etc.

A més, el que trenca amb els esquemes anteriors, no només és el fet de que el problema no és individual, sinó també que no es poden endivinar les causes del comportament ja que el sistema és molt complexe. 

En definitiva no es pot ni és necessàri saber la causa. No interessa saber com va començar, sinó com funciona i es manté.

D’aquí sorgeix l’exemple: Què va aparèixre primer, l’ou o la gallina?

Per tant, parlem de causalitat circular.

Anteriorment, el procediment era més mèdic, ja que quan es detectava un simptome es buscava la seva causa i s’intentava eliminar.

En aquest cas es tracta de la causalitat linial.

A -------------- B

A continuació vam parlar de 2 personatges, per una banda, Gregory Bateson, i per l’altre     Milton Erickson.

Gregory Bateson: Regne Unit (1904) - Estats Units (1980)

A princpis dels anys 50, Gregory Bateson, antropòleg i expert en comunicació inglesa 

es va començar a interessar per les maneres que tenien de relacionar-se els seus pacients amb el seu entorn institucional i familiar per veure quines variacions això produïa en la seva conducta.

Aquestes idees en un principi provenïen de la cibernètica, de la teoria general dels sistemes i de la física moderna, però el van portar a pensar temes propis de les ciències de la conducta d’una forma realment original i innovadora.

Per exemple en comptes de preguntar-se un “Per què?”, osigui, buscar una causa en el passat individual, ell es preguntava: “Quins efectes de l’efecte tenen influència sobre les seves propies causes?” o “Com està constituït el context actual d’aquesta persona per tal que la seva conducta tingui sentit o sigui coherent amb la situació?”

Veiem com Bateson va ser el pioner en introduïr aquesta nova concepció teòrica dins les ciències humanas ja que canviaba la forma linial per la circular.

Va començar també a parlar de les relacions simètriques i les complementàries, les quals s'esmentaran a continuació.

I va introduir la idea de que els "transtorns mentals" són simplement transtorns de la comunicació.

Milton Erickson: Nevada (1901) - Arizona (1980)

Per tal de parlar sobre el seu tipus de teràpia, cal abans conèixre el seu passat, ja que va fer molts esforços per ser metge i psiquiatre.

Erickson, als 17 anys va ser diagnosticat de poliomielitis, enfermetat que el va deixar sense sensibilitat ni movilitat en quasi totes les zones del cos. A més, era daltònic, patïa sordera tonal i tenia moltes al·lèrgies.

Va anar tinguent diferents recaigudes que fins i tot el van fer mudar de la seva ciutat natal.

Si ara ens centrem en la seva teràpia, veiem com ell va insistir molt en el paper que juga l'inconscient, entès no a la manera de Freud, sinó com a reserva de recursos personals per resoldre per si mateix la problemàtica de cada individu. (ell va experimentar molt durant els seus anys d’enfermetat amb la introspecció)

Milton Erickson va asseure les bases d'importants línies dins de la psicoteràpia breu. Entre els quals s'inclouen els següents enfocaments psicoterapèutics: Programació Neurolingüística, la Teràpia Sistèmica Estratègica, la Teràpia orientada a les Solucions entre unes altres van ser influïdes pel pensament d’aquest.

El seu model terapèutic no respon a cap escola clínica, excloent-se de la influència del psicoanàlisi, del conductisme i de la teràpia sistèmica.

Per a més informació: 


http://www.psicologiacientifica.com/bv/psicologia-290-1-la-terapia-segun-milton-erickson.html

PART PRÀCTICA:

Com ja hem dit amb anterioritat, Bateson va idear 4 tipus de relacions que es poden donar amb un sistema. Aquestes són les següents:

• Relació simètrica: Els elements d'un sistema interactuan d'una manera semblant. Per exemple: Dos alumnes que estudien junts.

• Relació complementària: Els diversos elements d'un sistema interactuen de forma diferent. Per exemple: El professor que ensenya a l’alumne.

En ambdós casos, si la relació és constructiva, tots els participants del sistema surten beneficiats i no es fa mal a ningú. Per contra, si la relació és destructiva, els participants es perjudiquen i poden perjudicar la resta de sistemes.

Per tant, la pràctica que ens ha fet realitzar l’Ernest, ha consistit en elaborar quatre seqüències (una per a cada possible relació) basant-se en la causalitat circular.

Un exemple en seria:

Aquesta pràctica l’hem realitzat: Leila Isach, Esher Martell i Ivet Martí.

Relació simètrica constructiva:

Relació simètrica destructiva:

Relació complementària constructiva:

Relació complementària destructiva:

Reflexió: 

Per començar, cal dir que aquesta a sigut la pràctica més novedosa i diferent que hem fet, ja que les altres ens podien arribar a sonar del batxillerat o d’altres modalitats que estem cursan a la carrera. 

Ha estat una d’aquelles pràctiques que fins que no les fas no te’n adones del que realment passa al teu voltant, i a més, tampoc t’imagines que existèixin psicòlegs que es dediquin a fer aquest tipus de teràpia.

Quantes vegades un simple problema s’ha acabat convertint en una bola per culpa d’haver-la explicat a tanta gent? Quantes vegades actuem de forma egoïsta sense tenir en compte els que ens envolten i estimen? Quantes vegades el nostre entorn ens ha fet canviar la forma d’actuar, vestir, pensar i tantes altres coses?  I és que l’entorn ens marca de manera inimaginable. 

La familia, grup de persones que en principi sempre estaran al teu costat no es pot escollir, és la que t’ha tocat i la que t’ensenyarà uns valors o altres, així com t’inculcarà sempre amb quines persones cal que et relacionis i cap on has de dirigir la teva vida.

Això no vol dir que la pròpia familia sigui la que no pugui produïr un gran desajust en el sistèma, ja que molts cops és la gran candidata a fer-ho.

Aquesta pràctica m’ha fet pensar en la típica etapa adolescent en la qual no vols escoltar aquest grup de persones, bàsicament, et dediques a fer tot el contrari al que ells t’adverteixen. Com podem ser tan tossuts en aquestes edats? 

Molts de nosaltres no haguessim tingut tants problemes si no ens haguessim relacionat amb “x” amics, o haguessim intentat tornar bojos als professors o ser els més xulos del equip.

Segons altres enfocaments, el problema haguès sigut simplement nostre per ser tant vulnerables i influenciables en determinats moments de la nostre vida, però amb l’enfocament sistèmic veiem que no es així. Però jo hem pregunto: Realment no és així? És el nostre entorn insoluble el problema? Som totalment inocents? La esposta és No.

El punt fort de la causa circular és que no busca l’orígen del problema i a més, no culpa a ningú. Per tant, resulta totalment lògic que no s’hagi de tractar només a l’individu que sembla estar “més afectat” ja que acudeix a un psicòleg, sinó que a tot el sistema junt.

Però aleshores, un terapeuta sistèmic, com diferència a un “malalt mental” que necessita tractament psiquiàtric d’una persona que tant sols cal reordenar-li les companyies?

Seria interessant poder veure com són les 10 sessions que els psicòlegs poden aplicar als diferents sistemes. Em puc arribar a imaginar una situació còmica en la qual tothom es tregui les culpes de sobre...Però quantes vegades no se’ns ha complicat un problema degut a que algú ens ha agoviat sense donar-se’n compte?

CARL ROGERS I ELS SEUS CLIENTS

Com a curiositat, penjo 3 vidios que van amb ordre per veure com era realment el sistema que volia oferir Carl Rogers als seus clients, com els volia fer sentir.
A més, veiem com enregistra amb una cinta tot el que una mare explica de la relació que manté amb la seva filla.


Són amb anglès, però està tot subtitulat al castellà.

http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=7CrVoJ1Q8O8&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=Fq9JRY98r3w&feature=related

PRÀCTICA 7: CARL ROGERS

Durant aquesta última sessió de l'any, vam continuar tractant un dels psicòlegs humanistes més importants de la època, Carl Rogers, el qual va nèixre el 8 de gener de 1902 i va morir el 4 de febrer de 1987 als Estats Units.

Ell va ser el primer en plantejar-se novetats en la manera de fer, ja que feia entrar una camara de vidio en una sala de terapia per a grabar el que el pacient exposava,i també comença a fer estudis científics del proces de la psicoterapia.

Rogers, igual que Maslow, creia que hi havia una tendència del creixement humà en cada persona. D’aquest procès se’n anomena: Actualització.

A l’invidivu no cal explicar-li com s’ho ha de fer per creixre, ja que cada persona poseeix en el seu interior la saviesa per fer-ho, i l’únic que es necessita és tenir les condicions òptimes. 

(Exemple: a un arbre no se li ha d'explicar com produir els fruits, pero si podem fer que surtin més forts i més bonics

Tot això ho podem trobar al llibre: “El processo de convertirse en una persona”. 

Tant Maslow com Rogers, afirmen que s’han de complir unes condicions per tal de que la persona es pugui desenvolupar amb més facilitat. Per Maslow són els factors higienics, mentre que Rogers es centra en les condicions òptimes de les relacions. Diu que existèixen relacions saludables i insolubles. Afirma també que els contextos poden ser saludables (facilitadors) i d'altres contraris al desenvolupament de les qualitats humanes (desfavorables). Tot això ho trobem en una familia, escola, colla d’amics,etc.

Segons Rogers les condicions que afavoreixen el creixement i desenvolupament humà són tres actituds bàsiques que la persona ha d'experimentar.

Un psicòleg ha de viure aquestes actituds per poder ajudar a les persones que acudeixen a ell.

Acceptació incondicional: consisteix en acceptar les persones pel que són, essers humans, més enllà de la seva condiciò, de si són pobres o rics, de la seva raça o els seus estudis. En altres paraules,no tenir prejudicis sobre l’individu i tenir una mirada positiva cap aquest. El que si que ens permet és estar en contra d’algun acte realitzat per la persona.

Comprensió empàtica: es tracta de la capacitat de posar-nos en la pell de l'altre, intentar veure el món des del seu punt de vista, entendre la seva forma de pensar, el que sent, etc. Rogers diu que amb un minut a l'any de comprensio empatica profunda ni ha prou. 

Autenticitat,Congruència i coherència: actiutud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions. 

Amb Rogers no parlem de pacients, sinò de clients. Ell va crear la PCA “Person-Centered Approach”, per tant, la “Terapia centrada en la persona”. 

Ell no volia donar concells als individus, ja que deia que els propis experts eren ells mateixos i no pas els psicòlegs. Els especialistes, el que havien de fer era ser empàtics, ja que el mètode només funcionava si l’altre tenia la sensació de ser comprès.

DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES

Durant la segona hora de classe, l’Ernest ens va passar un documental del programa 60 minuts emès pel canal 33 titulat: “Pensant en els altres”.

En aquest documental, podem veure com el mestre Toshiro Kanamori, un home de 57 anys al qual se li van morir 2 fills quan eran petits, ensenya als seus alumnes de 10 anys de l’escola Minami Konatsudo de la ciutat de Kanasawa a ser feliços i viure la vida.

Per tal d’estar tots units i guanyar una gran confiança, els hi fa escriure cartes a la llibreta, i cada dia 3 alumnes hauran de llegir-les a tota la classe.

Durant un any, les càmaras graven com són les seves sessions d’aprenentatge i diversió.

S’ensenyen algunes imatges en les que el professor els hi fa classes de matemàtiques o de japonès tot donant també lliçons de la vida, però el més impactant són els problemes que es succeeixen.

Un exemple en seria quan el Ren, el qual feia 3 dies que no anava a classe, llegeix una carta explican que s’havia mort el seu avi, tot detallant com havia sigut el seu enterrament.

A les hores, tots els nens es senten malament i l’intenten compendre, i es van aixecant per tal d'explicar experiències que han tingut de familiars morts. 

Gràcies a la carta del Ren, fins i tot una nena anomenada Mifuyu pot desfogar-se i dir als seus companys que el seu pare havia mort quan ella tenia 3 anys. Ella no ho havia explicat mai perquè tenia por a que la rebutgessin.

Un altre exemple podria ser el referent a la marginació d’alguns companys que treien males notes. 

El professor els pregunta als alumnes que perquè menyspreen als seus amics per aquest fet, però cap nen ni nena és capaç d'admetre que ell a criticat a un company. 

El mestre s’enfada i els fa reflexionar. Gràcies a això, amb els dies els alumnes comencen a llegir cartes per a disculpar-se del mal que han fet.

Hi ha un moment en el que la Ayami admèt que a ella de petita la van marginar i que ara en contes de parar aquests rumors que s’escampaven, ho volia continuar per por a tornar a ser discriminada.

Un altre problema passa un dia que tots els nens estan molt emocionats perquè probaran uns rais que ells mateixos han construit a la piscina. 

El Yuto es passa la classe parlan i el professor el castiga sense poder probar els rais.

A les hores, el Yo i d’altres alumnes s’aixequen i exposen els seus raonaments davant del professor per tal de poder fer que el Yuto s’uneixi a ells. Diuen que si ell no hi va, cap d’ells farà aquesta activitat.

L’últim accident que ens ensenyen està relacionat amb el Tsubasa. El seu pare es mor al matí de forma sobtada, i el professor vol que els seus companys l’animin.

Ells li compren llaminadures i li fan dibuixos i cartes.

A part de situacions crítiques i de materia escolar, també podem apreciar moments únics per aprofitar la vida,com per exemple quan es tiraren vestits al riu o s'empapan de fang al pati.

REFLEXIÓ

Al principi, quan l'Ernest exposava la teoria, no sabia que creure. Sé que l'empatia és funamental en el paper d'un psicòleg, i això ens ho van demostrar perfectament en el taller que vam realitzar, però no em podia creure que un especialista havia de treure's tots els prejudicis de dins i "entrar al cor" de l'altre sense ni donar concells. Ho vaig veure poc factible, ja que molta gent quan està afectada per un tema es pensa que ningú el pot entendre i sempre apareix el punt de desconfiança. 

Tot va canviar al veure el documental: Pensant en els altres.

Aquells nens eran unes màquines de la comprenssió!, amb una sola carta podien entendre el dolor dels seus companys i sentir-se identificats. M'ha impactat molt veure com arriben a plorar i plorar tant nenes com nens, ja que aquí sembla que tots haguem de ser forts, i més els nois.

Penso que la teoria de Rogers ja s'hauria de començar a aplicar a aquestes edats, ja que sinó, quan ens fem adolescents molts cops tendim a tencar-nos i no mostrar tant les nostres emocions quan com som més petits.

Tot i això, és sorprenent com aquests alumnes es poden explicar tantes coses i fer-ho amb aquesta maduresa.

Sincerament, m'agraderia trobar algú que en persona poguès arribar a tenir aquesta gran empatia amb algún problema meu, i plorar, cridar o fer el que fos per tal de sentir-me millor.