PRÀCTICA 7: CARL ROGERS

Durant aquesta última sessió de l'any, vam continuar tractant un dels psicòlegs humanistes més importants de la època, Carl Rogers, el qual va nèixre el 8 de gener de 1902 i va morir el 4 de febrer de 1987 als Estats Units.

Ell va ser el primer en plantejar-se novetats en la manera de fer, ja que feia entrar una camara de vidio en una sala de terapia per a grabar el que el pacient exposava,i també comença a fer estudis científics del proces de la psicoterapia.

Rogers, igual que Maslow, creia que hi havia una tendència del creixement humà en cada persona. D’aquest procès se’n anomena: Actualització.

A l’invidivu no cal explicar-li com s’ho ha de fer per creixre, ja que cada persona poseeix en el seu interior la saviesa per fer-ho, i l’únic que es necessita és tenir les condicions òptimes. 

(Exemple: a un arbre no se li ha d'explicar com produir els fruits, pero si podem fer que surtin més forts i més bonics

Tot això ho podem trobar al llibre: “El processo de convertirse en una persona”. 

Tant Maslow com Rogers, afirmen que s’han de complir unes condicions per tal de que la persona es pugui desenvolupar amb més facilitat. Per Maslow són els factors higienics, mentre que Rogers es centra en les condicions òptimes de les relacions. Diu que existèixen relacions saludables i insolubles. Afirma també que els contextos poden ser saludables (facilitadors) i d'altres contraris al desenvolupament de les qualitats humanes (desfavorables). Tot això ho trobem en una familia, escola, colla d’amics,etc.

Segons Rogers les condicions que afavoreixen el creixement i desenvolupament humà són tres actituds bàsiques que la persona ha d'experimentar.

Un psicòleg ha de viure aquestes actituds per poder ajudar a les persones que acudeixen a ell.

Acceptació incondicional: consisteix en acceptar les persones pel que són, essers humans, més enllà de la seva condiciò, de si són pobres o rics, de la seva raça o els seus estudis. En altres paraules,no tenir prejudicis sobre l’individu i tenir una mirada positiva cap aquest. El que si que ens permet és estar en contra d’algun acte realitzat per la persona.

Comprensió empàtica: es tracta de la capacitat de posar-nos en la pell de l'altre, intentar veure el món des del seu punt de vista, entendre la seva forma de pensar, el que sent, etc. Rogers diu que amb un minut a l'any de comprensio empatica profunda ni ha prou. 

Autenticitat,Congruència i coherència: actiutud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions. 

Amb Rogers no parlem de pacients, sinò de clients. Ell va crear la PCA “Person-Centered Approach”, per tant, la “Terapia centrada en la persona”. 

Ell no volia donar concells als individus, ja que deia que els propis experts eren ells mateixos i no pas els psicòlegs. Els especialistes, el que havien de fer era ser empàtics, ja que el mètode només funcionava si l’altre tenia la sensació de ser comprès.

DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES

Durant la segona hora de classe, l’Ernest ens va passar un documental del programa 60 minuts emès pel canal 33 titulat: “Pensant en els altres”.

En aquest documental, podem veure com el mestre Toshiro Kanamori, un home de 57 anys al qual se li van morir 2 fills quan eran petits, ensenya als seus alumnes de 10 anys de l’escola Minami Konatsudo de la ciutat de Kanasawa a ser feliços i viure la vida.

Per tal d’estar tots units i guanyar una gran confiança, els hi fa escriure cartes a la llibreta, i cada dia 3 alumnes hauran de llegir-les a tota la classe.

Durant un any, les càmaras graven com són les seves sessions d’aprenentatge i diversió.

S’ensenyen algunes imatges en les que el professor els hi fa classes de matemàtiques o de japonès tot donant també lliçons de la vida, però el més impactant són els problemes que es succeeixen.

Un exemple en seria quan el Ren, el qual feia 3 dies que no anava a classe, llegeix una carta explican que s’havia mort el seu avi, tot detallant com havia sigut el seu enterrament.

A les hores, tots els nens es senten malament i l’intenten compendre, i es van aixecant per tal d'explicar experiències que han tingut de familiars morts. 

Gràcies a la carta del Ren, fins i tot una nena anomenada Mifuyu pot desfogar-se i dir als seus companys que el seu pare havia mort quan ella tenia 3 anys. Ella no ho havia explicat mai perquè tenia por a que la rebutgessin.

Un altre exemple podria ser el referent a la marginació d’alguns companys que treien males notes. 

El professor els pregunta als alumnes que perquè menyspreen als seus amics per aquest fet, però cap nen ni nena és capaç d'admetre que ell a criticat a un company. 

El mestre s’enfada i els fa reflexionar. Gràcies a això, amb els dies els alumnes comencen a llegir cartes per a disculpar-se del mal que han fet.

Hi ha un moment en el que la Ayami admèt que a ella de petita la van marginar i que ara en contes de parar aquests rumors que s’escampaven, ho volia continuar per por a tornar a ser discriminada.

Un altre problema passa un dia que tots els nens estan molt emocionats perquè probaran uns rais que ells mateixos han construit a la piscina. 

El Yuto es passa la classe parlan i el professor el castiga sense poder probar els rais.

A les hores, el Yo i d’altres alumnes s’aixequen i exposen els seus raonaments davant del professor per tal de poder fer que el Yuto s’uneixi a ells. Diuen que si ell no hi va, cap d’ells farà aquesta activitat.

L’últim accident que ens ensenyen està relacionat amb el Tsubasa. El seu pare es mor al matí de forma sobtada, i el professor vol que els seus companys l’animin.

Ells li compren llaminadures i li fan dibuixos i cartes.

A part de situacions crítiques i de materia escolar, també podem apreciar moments únics per aprofitar la vida,com per exemple quan es tiraren vestits al riu o s'empapan de fang al pati.

REFLEXIÓ

Al principi, quan l'Ernest exposava la teoria, no sabia que creure. Sé que l'empatia és funamental en el paper d'un psicòleg, i això ens ho van demostrar perfectament en el taller que vam realitzar, però no em podia creure que un especialista havia de treure's tots els prejudicis de dins i "entrar al cor" de l'altre sense ni donar concells. Ho vaig veure poc factible, ja que molta gent quan està afectada per un tema es pensa que ningú el pot entendre i sempre apareix el punt de desconfiança. 

Tot va canviar al veure el documental: Pensant en els altres.

Aquells nens eran unes màquines de la comprenssió!, amb una sola carta podien entendre el dolor dels seus companys i sentir-se identificats. M'ha impactat molt veure com arriben a plorar i plorar tant nenes com nens, ja que aquí sembla que tots haguem de ser forts, i més els nois.

Penso que la teoria de Rogers ja s'hauria de començar a aplicar a aquestes edats, ja que sinó, quan ens fem adolescents molts cops tendim a tencar-nos i no mostrar tant les nostres emocions quan com som més petits.

Tot i això, és sorprenent com aquests alumnes es poden explicar tantes coses i fer-ho amb aquesta maduresa.

Sincerament, m'agraderia trobar algú que en persona poguès arribar a tenir aquesta gran empatia amb algún problema meu, i plorar, cridar o fer el que fos per tal de sentir-me millor.