PRÀCTICA 8: CAUSALITAT CIRCULAR

Es tracta de l’ultim dels enfocaments que veurem amb l’Ernest, tot i que cal saber que n’existeixen més de 1.000. 

És també la primera part, ja que la segona constarà de la última pràctica que realitzarem.

L’enfocament del dia s’anomena sistèmic. Provè de dues teories que venen d’altres branques, com són: La teoria general de sistemes i la cibernètica.

Aquest enfocament trenca amb els anteriors, ja que aquests últims es centraven amb un sól individu (focus d’atenció), mentre que l’enfocament  sistèmic es centra amb un grup o sistema (conjunts de persones amb alguna relació comú entre elles). Podem començar a considerar un sistèma en un grup de 2 o més individus.

Alguns exemples de sistemes serien: germans, familia, parella, classe, equip de bàsquet,etc.

El plantejament considera que un individu en sí no té un problema, sinó que les relacions del seu entorn no són saludables.

Per exemple: si una noia pateix anorèxia, no es tracta d’un problema seu, sinó d’alguna peça que falla en el seu cercle d’amics, familia, escola, etc.

En definitiva, és sempre el sistema el que té el problema, i aquest pot afectar a més d’un individu a la vegada. Per tant, la sol·lució consisteix en tractar a tot aquest sistema en conjunt.

La cibernètica afirma que les intervencions dels psicòlegs mai passaran desapercebudes, sempre causaran un efecte, ja sigui positiu o negatiu. En aquest tipus d’enfocament, el terapeuta no cura a un individu en sí, sinó que inclou elements per tal de reorganitzar el sistema. Si ho fa incorrectament pot tenir greus efectes negatius.

Existeix també un concepte utilitzat en medicina que defineix perfectament aquest fenòmen: la iatrogènia.

La iatrogènia és el conjunt d’efectes secundaris perjudicials que s'han generat al fer la teràpia, tractament o operació. 

Per això, un dels mecanismes que fan servir aquest tipus d'especialistes són les teràpies estratègiques breus,les quals duren deu sessions. Si en aquestes no s'ha produït cap canvi positiu es canvia la teràpia o el terapeuta perquè es considera que s'ha passat a formar part del problema, de les relacions insolubles.

Hi ha altres maneres de dur a terme la teràpia, hi ha psicòlegs que tracten de manera individual als integrants d'un sistema, d'altres que els tracten tots alhora, etc.

A més, el que trenca amb els esquemes anteriors, no només és el fet de que el problema no és individual, sinó també que no es poden endivinar les causes del comportament ja que el sistema és molt complexe. 

En definitiva no es pot ni és necessàri saber la causa. No interessa saber com va començar, sinó com funciona i es manté.

D’aquí sorgeix l’exemple: Què va aparèixre primer, l’ou o la gallina?

Per tant, parlem de causalitat circular.

Anteriorment, el procediment era més mèdic, ja que quan es detectava un simptome es buscava la seva causa i s’intentava eliminar.

En aquest cas es tracta de la causalitat linial.

A -------------- B

A continuació vam parlar de 2 personatges, per una banda, Gregory Bateson, i per l’altre     Milton Erickson.

Gregory Bateson: Regne Unit (1904) - Estats Units (1980)

A princpis dels anys 50, Gregory Bateson, antropòleg i expert en comunicació inglesa 

es va començar a interessar per les maneres que tenien de relacionar-se els seus pacients amb el seu entorn institucional i familiar per veure quines variacions això produïa en la seva conducta.

Aquestes idees en un principi provenïen de la cibernètica, de la teoria general dels sistemes i de la física moderna, però el van portar a pensar temes propis de les ciències de la conducta d’una forma realment original i innovadora.

Per exemple en comptes de preguntar-se un “Per què?”, osigui, buscar una causa en el passat individual, ell es preguntava: “Quins efectes de l’efecte tenen influència sobre les seves propies causes?” o “Com està constituït el context actual d’aquesta persona per tal que la seva conducta tingui sentit o sigui coherent amb la situació?”

Veiem com Bateson va ser el pioner en introduïr aquesta nova concepció teòrica dins les ciències humanas ja que canviaba la forma linial per la circular.

Va començar també a parlar de les relacions simètriques i les complementàries, les quals s'esmentaran a continuació.

I va introduir la idea de que els "transtorns mentals" són simplement transtorns de la comunicació.

Milton Erickson: Nevada (1901) - Arizona (1980)

Per tal de parlar sobre el seu tipus de teràpia, cal abans conèixre el seu passat, ja que va fer molts esforços per ser metge i psiquiatre.

Erickson, als 17 anys va ser diagnosticat de poliomielitis, enfermetat que el va deixar sense sensibilitat ni movilitat en quasi totes les zones del cos. A més, era daltònic, patïa sordera tonal i tenia moltes al·lèrgies.

Va anar tinguent diferents recaigudes que fins i tot el van fer mudar de la seva ciutat natal.

Si ara ens centrem en la seva teràpia, veiem com ell va insistir molt en el paper que juga l'inconscient, entès no a la manera de Freud, sinó com a reserva de recursos personals per resoldre per si mateix la problemàtica de cada individu. (ell va experimentar molt durant els seus anys d’enfermetat amb la introspecció)

Milton Erickson va asseure les bases d'importants línies dins de la psicoteràpia breu. Entre els quals s'inclouen els següents enfocaments psicoterapèutics: Programació Neurolingüística, la Teràpia Sistèmica Estratègica, la Teràpia orientada a les Solucions entre unes altres van ser influïdes pel pensament d’aquest.

El seu model terapèutic no respon a cap escola clínica, excloent-se de la influència del psicoanàlisi, del conductisme i de la teràpia sistèmica.

Per a més informació: 


http://www.psicologiacientifica.com/bv/psicologia-290-1-la-terapia-segun-milton-erickson.html

PART PRÀCTICA:

Com ja hem dit amb anterioritat, Bateson va idear 4 tipus de relacions que es poden donar amb un sistema. Aquestes són les següents:

• Relació simètrica: Els elements d'un sistema interactuan d'una manera semblant. Per exemple: Dos alumnes que estudien junts.

• Relació complementària: Els diversos elements d'un sistema interactuen de forma diferent. Per exemple: El professor que ensenya a l’alumne.

En ambdós casos, si la relació és constructiva, tots els participants del sistema surten beneficiats i no es fa mal a ningú. Per contra, si la relació és destructiva, els participants es perjudiquen i poden perjudicar la resta de sistemes.

Per tant, la pràctica que ens ha fet realitzar l’Ernest, ha consistit en elaborar quatre seqüències (una per a cada possible relació) basant-se en la causalitat circular.

Un exemple en seria:

Aquesta pràctica l’hem realitzat: Leila Isach, Esher Martell i Ivet Martí.

Relació simètrica constructiva:

Relació simètrica destructiva:

Relació complementària constructiva:

Relació complementària destructiva:

Reflexió: 

Per començar, cal dir que aquesta a sigut la pràctica més novedosa i diferent que hem fet, ja que les altres ens podien arribar a sonar del batxillerat o d’altres modalitats que estem cursan a la carrera. 

Ha estat una d’aquelles pràctiques que fins que no les fas no te’n adones del que realment passa al teu voltant, i a més, tampoc t’imagines que existèixin psicòlegs que es dediquin a fer aquest tipus de teràpia.

Quantes vegades un simple problema s’ha acabat convertint en una bola per culpa d’haver-la explicat a tanta gent? Quantes vegades actuem de forma egoïsta sense tenir en compte els que ens envolten i estimen? Quantes vegades el nostre entorn ens ha fet canviar la forma d’actuar, vestir, pensar i tantes altres coses?  I és que l’entorn ens marca de manera inimaginable. 

La familia, grup de persones que en principi sempre estaran al teu costat no es pot escollir, és la que t’ha tocat i la que t’ensenyarà uns valors o altres, així com t’inculcarà sempre amb quines persones cal que et relacionis i cap on has de dirigir la teva vida.

Això no vol dir que la pròpia familia sigui la que no pugui produïr un gran desajust en el sistèma, ja que molts cops és la gran candidata a fer-ho.

Aquesta pràctica m’ha fet pensar en la típica etapa adolescent en la qual no vols escoltar aquest grup de persones, bàsicament, et dediques a fer tot el contrari al que ells t’adverteixen. Com podem ser tan tossuts en aquestes edats? 

Molts de nosaltres no haguessim tingut tants problemes si no ens haguessim relacionat amb “x” amics, o haguessim intentat tornar bojos als professors o ser els més xulos del equip.

Segons altres enfocaments, el problema haguès sigut simplement nostre per ser tant vulnerables i influenciables en determinats moments de la nostre vida, però amb l’enfocament sistèmic veiem que no es així. Però jo hem pregunto: Realment no és així? És el nostre entorn insoluble el problema? Som totalment inocents? La esposta és No.

El punt fort de la causa circular és que no busca l’orígen del problema i a més, no culpa a ningú. Per tant, resulta totalment lògic que no s’hagi de tractar només a l’individu que sembla estar “més afectat” ja que acudeix a un psicòleg, sinó que a tot el sistema junt.

Però aleshores, un terapeuta sistèmic, com diferència a un “malalt mental” que necessita tractament psiquiàtric d’una persona que tant sols cal reordenar-li les companyies?

Seria interessant poder veure com són les 10 sessions que els psicòlegs poden aplicar als diferents sistemes. Em puc arribar a imaginar una situació còmica en la qual tothom es tregui les culpes de sobre...Però quantes vegades no se’ns ha complicat un problema degut a que algú ens ha agoviat sense donar-se’n compte?